Aki Käurismaki apareix al cinema per donar-li veu a la gent anònima. El món de les persones senzilles i el seu dia
a dia portat al cinema. La tècnica queda relegada a un segon pla per donar
protagonisme a la persona humana. L’univers de Kaurismaki està ple de gent
humil que atacats pels problemes social més freqüents (falta de treball,
violència...) no perden la seua dignitat
i lluiten per seguir endavant. Tot des d’una perspectiva còmica com el propi
Kaurismäki comenta “Cuándo más pesimista me vuelvo, más optimistas son
mis películas”.
El director finés és el màxim exemple de la consciència cinèfila (la branca
fonamental del cinema postmodern europeu). Aquesta cinefília el porta a una
revisitació de cineastes crucials en la història del cinema. Així, la filmografia
d’Aki connecta amb la revisitació de Buster Keaton. Aquest sempre cerca l’amor
a les seues pel·lícules, malgrat caigui mil cops es torna aixecar per a
aconseguir-lo. Els personatges de Kauismaki busquen sols una mica de felicitat
i, encara que es troben davant de problemes com l’acomiadament, el divorci...,
segueixen edavant.
A més, la vinculació també ve donada a través de la posada en escena.
Buster Keaton i Robert Bresson són les màximes influències de Kaurismäki, la
posada en escena lacònica i minimalista és la exemplificació clara d’aquestes
influències. Ens enfrontem, doncs, davant d’uns personatges bressonians
enfrontant-se a la puta vida que els ha tocat viure. Hi ha un joc conscient
entre l’slapstick, el cinema de Bresson i temes social (que podrien ser propis
del cinema neorealista italià).
Comentant el film que ocuparà la sessió del cinefòrum, Ariel és el film que
mostra tots els engranatges del cinema Kaurismakià. El joc entre llums i ombres
i la importància dels colors en la planificació del pla cobra una magnificència
absoluta. La hibridació i imbricació de gèneres (típic amb films com “Contraté
a un asesino a sueldo” on les claus del gènere negre són territori absolt de
dissipació o “Yuha” on es reinterpreta el cinema mut) és magistral amb el pas
d’un film amb temes socials típics de Kaurismäki a una espècie pel·lícula de
cinema criminal. Realment, hi ha una part de la pel·lícula que és un gran
homenatge a “Un condenado a muerte se ha escapado” de Robert Bresson. Kaurismäki ens presenta una crítica social
subtil, sense les estridències d’altres directors sobre l’atur, el capitalisme salvatge i la violència en la
societat. I ho encara de forma que pots considerar els seus films com un triomf
de la vida, de les persones normals i comunes, un càntic (mínim i lacònic) a
l’alegria i a la persistència aplicables al moment actual on la vida està
bastant difícil. Però Kaurismaki (com el crític de cinema Peter von Bagh diu) “sabe
de las cosas sencillas, cuyo conocimiento escasea tanto: amor al prójimo,
solidaridad y el discernimiento de que la penuria económica no hace de uno,
automáticamente, un idiota y que, por lo tanto, toda persona humana posee
dignidad” .
La comèdia passada per molts filtres i revisitada d’una forma brutal. Film
que ens permet connectar amb la pròxima pel·lícula “Todo por la pasta”; comèdia
negra del director Enrique Urbizu.
Recordeu que aquest divendres 11 de maig al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona) prosseguirà
el cinefòrum amb la i la projecció de la pel·lícula “Ariel” d’Aki Kaurismäki a
les 21:00.
Preu: 1 Euro per a socis. 3
per fer-te’n (fer-se soci inclou descomptes i ofertes en les iniciatives
culturals que organitza el local Portal Nou).
