Última sessió del cinefòrum “Cinema Postmodern Europeu”.

La setmana passada es posposà la projecció d’”El nacimiento del amor”. Aquesta divendres dia 22 podrem gaudir el film del director francès Philippe Garrel.

Al local Portal Nou (C/Portal Nou, número 30) a les 21:00.

Malgrat a partir de Setembre/Octubre s’iniciarà un altre cinefòrum (amb una temàtica diferent), aquesta serà l’última sessió del cinefòrum postmodern europeu.

Gràcies a tots els que heu vingut! I ens veiem aquest divendres a les 21:00 a Portal Nou.

LA SESSIÓ DE CINEFÒRUM D'AVUI ES POSPOSA

La sessió d'avui (El Nacimiento del Amor de Philippe Garrel) es posposa al divendres dia 22 a les 21.00.

Perdoneu les molèsties.

El nacimiento del amor de Philippe Garrel. Divendres 15 de juny, 21:00.

El nacimiento del amor de Philippe Garrel. Divendres 15 de juny, 21:00.

El cinefòrum “Cinema postmodern europeu” acabarà aquest mes de Juny amb dos sessions.
Aquest divendres dia 15 es projectarà "El nacimiento del amor" de Philippe Garrel.

L’horari de la sessió serà a les 21:00 al local Portal Nou (C/Portal nou, número 30, molt prop d’Arc de Triomf) i el preu del primer cop que s’assisteixi serà tres euros. Aquests tres euros serviran per a inscriure’s a l’associació Portal Nou i d’aquesta forma podreu gaudir d’esdeveniments que s’organitzen al local. Posteriorment, el preu serà d’un euro per sessió.
Si teniu alguna qüestió podeu efectuar-la a cinepostmoderneuropeu@gmail.com

Recordeu que aquest divendres 15 de juny al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona) prosseguirà el cinefòrum amb la projecció de la pel·lícula “El nacimiento del amor” de Philippe Garrel a les 21:00.

Preu: 1 Euro per a socis. 3 per fer-te’n (fer-se soci inclou descomptes i ofertes en les iniciatives culturals que organitza el local Portal Nou).

TODO POR LA PASTA, Enrique Urbizu. Divendres 18 de maig, 21:00.

És possible fer cinema negre a l’espanyola, i fer-ho ben fet. Així ho fa Enrique Urbizu amb “Todo por la pasta”. Aquesta pel·lícula configura la inclusió per complet del director basc en un territori  que sembla estar vetat per al cinema espanyol: el cinema negre. I ho fa anul·lant les claus del gènere per a portar-lo al seu territori. Així, el que trobem al film és una Bilbao lletja plena de putes, gent pobra, locals de mala mort... reflex de l’Espanya de finals dels 80.

A més, el film fluctua constantment entre l’intriga i l’humor generant un joc entre gèneres molt interessant. Hi ha uns personatges que no encaixen en el gènere, aquests queja que es veuen superats per les accions i no saben com actuar creant, així, situacions absurdes que generen la sensació d’estar, molts cops, en un film de comèdia. Els personatges be per temor a ser descobert o be per perseguir, es veuen empesos a moure’s. Llavors el film agafa un aire de road movie; road movie de paisatges lletjos i on els personatges es mouen per obligació, no per passió. Aquesta incorporació d’una visió absolutament desmitificada de la road movie sumat a la combinació entre cine policíac i comèdia acaba sent l’eix central de la pel·lícula.

Tot aquest joc entre gèneres afecta al guió del film construint una història que porta a més històries que van entrellaçant-se amb èxit. Culminant, les històries, molts cops de forma brutal i violenta. Amb destresa tècnica i ben portat a l’espectador (ni tot excessivament explicat ni tot per descobrir), Urbizu configura un film de gènere/s eloqüent i divertit per demostrar que la cinematografia espanyola no ha de tenir por al cine políciac com ell mateix demostrarà posteriorment amb “La caja 507” o “No habrá paz para los malvados”.

 Recordeu que aquest divendres 18 de maig al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona) prosseguirà el cinefòrum amb la projecció de la pel·lícula “Todo por la pasta” d’Enrique Urbizu a les 21:00.

Preu: 1 Euro per a socis. 3 per fer-te’n (fer-se soci inclou descomptes i ofertes en les iniciatives culturals que organitza el local Portal Nou).

ARIEL, Aki Kaurismäki. Divendres 11 de Maig, 21:00.

Aki Käurismaki apareix al cinema per donar-li veu a la gent anònima.  El món de les persones senzilles i el seu dia a dia portat al cinema. La tècnica queda relegada a un segon pla per donar protagonisme a la persona humana. L’univers de Kaurismaki està ple de gent humil que atacats pels problemes social més freqüents (falta de treball, violència...) no perden la seua dignitat  i lluiten per seguir endavant. Tot des d’una perspectiva còmica com el propi Kaurismäki comenta “Cuándo más pesimista me vuelvo, más optimistas son mis películas”.

El director finés és el màxim exemple de la consciència cinèfila (la branca fonamental del cinema postmodern europeu). Aquesta cinefília el porta a una revisitació de cineastes crucials en la història del cinema. Així, la filmografia d’Aki connecta amb la revisitació de Buster Keaton. Aquest sempre cerca l’amor a les seues pel·lícules, malgrat caigui mil cops es torna aixecar per a aconseguir-lo. Els personatges de Kauismaki busquen sols una mica de felicitat i, encara que es troben davant de problemes com l’acomiadament, el divorci..., segueixen edavant.

A més, la vinculació també ve donada a través de la posada en escena. Buster Keaton i Robert Bresson són les màximes influències de Kaurismäki, la posada en escena lacònica i minimalista és la exemplificació clara d’aquestes influències. Ens enfrontem, doncs, davant d’uns personatges bressonians enfrontant-se a la puta vida que els ha tocat viure. Hi ha un joc conscient entre l’slapstick, el cinema de Bresson i temes social (que podrien ser propis del cinema neorealista italià).

Comentant el film que ocuparà la sessió del cinefòrum, Ariel és el film que mostra tots els engranatges del cinema Kaurismakià. El joc entre llums i ombres i la importància dels colors en la planificació del pla cobra una magnificència absoluta. La hibridació i imbricació de gèneres (típic amb films com “Contraté a un asesino a sueldo” on les claus del gènere negre són territori absolt de dissipació o “Yuha” on es reinterpreta el cinema mut) és magistral amb el pas d’un film amb temes socials típics de Kaurismäki a una espècie pel·lícula de cinema criminal. Realment, hi ha una part de la pel·lícula que és un gran homenatge a “Un condenado a muerte se ha escapado” de Robert Bresson.  Kaurismäki ens presenta una crítica social subtil, sense les estridències d’altres directors sobre l’atur,  el capitalisme salvatge i la violència en la societat. I ho encara de forma que pots considerar els seus films com un triomf de la vida, de les persones normals i comunes, un càntic (mínim i lacònic) a l’alegria i a la persistència aplicables al moment actual on la vida està bastant difícil. Però Kaurismaki (com el crític de cinema Peter von Bagh diu) “sabe de las cosas sencillas, cuyo conocimiento escasea tanto: amor al prójimo, solidaridad y el discernimiento de que la penuria económica no hace de uno, automáticamente, un idiota y que, por lo tanto, toda persona humana posee dignidad” .

La comèdia passada per molts filtres i revisitada d’una forma brutal. Film que ens permet connectar amb la pròxima pel·lícula “Todo por la pasta”; comèdia negra del director Enrique Urbizu.

 Recordeu que aquest divendres 11 de maig al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona) prosseguirà el cinefòrum amb la i la projecció de la pel·lícula “Ariel” d’Aki Kaurismäki a les 21:00.

Preu: 1 Euro per a socis. 3 per fer-te’n (fer-se soci inclou descomptes i ofertes en les iniciatives culturals que organitza el local Portal Nou).

"Ariel" d'Aki Kaurismaki i "Todo por la pasta" d'Enrique Urbizu.

Aquest mes hi haurà dos sessions: el divendres dia 11es projectarà “Ariel” d’Aki Käurismaki i divendres dia 18 de Maig “Todo por la pasta” d’Enrique Urbizu.

L’horari de les dues sessions serà a les 21:00 al local Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Molt prop d’Arc de Triomf) i el preu del primer cop que s’assisteixi serà tres euros. Aquests tres euros serviran per a inscriure’s al l’associació Portal Nou i d’aquesta forma podreu gaudir d’esdeveniments que s’organitzen al local. Posteriorment, el preu serà d’un euro per sessió.

Si teniu alguna qüestió podeu efectuar-la a cinepostmoderneuropeu@gmail.com.

EL TIEMPO DEL LOBO, Michael Haneke. Divendres, 20 d’abril. 21:00.

Michael Haneke és un dels directors més pròxim a la veritat. El seu cinema mai jutja; sols mostra. Mostra una realitat verídica; una realitat que costa d’acceptar, tràgica i desoladora. El director austríac es pregunta constantment pel món en el qual vivim: la violència que l’inunda, l’alienació capitalista que sofrim dia a dia... i no troba cap resposta als greus problemes que sofreix Europa.

Així, entrant directament en les temàtiques exposades sobre les quals fluirà el cinefòrum, “El tiempo del Lobo” ens permet endinsar-nos en dues d’elles de forma molt interessant. A “El tiempo del Lobo” hi ha un treball molt notable sobre el gènere apocalíptic i, també, una reflexió molt interessant sobre Europa.

No ens trobem davant una pel·lícula més sobre l’apocalipsi, és més, podem parlar d’un film “antigènere”. El film no cau en el territori de la exageració(com si ho fan d’altres) i exemplifica perfectament els comportaments humans quan ens veiem en situacions límits. Haneke aconsegueix crear un film únic en el gènere situant l’acció no en un espai ni un temps concret, sinó en una ambient que ens resulta familiar; en una mena d’espai i temps universal. A més, no importa saber les causes d’aquesta espècie d’apocalipsis ja que allò crucial és la situació que ha provocat i com sobreviu la gent a ella. Hi ha un treball sobre el gènere amb intencions clarament personals i vinculades amb el tipus de cinema que realitza Haneke. Oblidant les intencions molts cops clarament comercials del treball sobre aquest gènere, la ciència ficció del cinema apocalíptic en mans de Haneke és territori de dissolució per a poder mostrat allò que preocupa realment al director.

Fent una anàlisi més profund,“El tiempo del Lobo” no és ni tant sols un film apocalíptic. En el film ens trobem en un espai on hi ha manca de vivers, no sabem res més; no s’ha esdevingut una gran desgràcia, no s’intueix que el món vaja a acabar-se o que una gran catàstrofe haja ocorregut. I és aquí on entra la interessantíssima reflexió sobre Europa. El propi Haneke comenta que la idea neix d’enfrontar el primer món amb situacions quotidianes del tercer món. Personatges que ho tenen tot diàriament, obligats a esforçar-se brutalment per aconseguir un tros de pa. Aleshores és quan tota la hipocresia i la falsedat del primer món esclata. La violència és palesa, la cooperació inexistent... Haneke plasma perfectament els defectes més grans d’aquesta gent (que som tots nosaltres) que ha acceptat viure en “... un mundo hiperindustralizado, de la sociedad superflua, y de esa gente que es capaz de asentarse en las comodidades del mundo actual”.

Així, aquesta sessió permetrà enllaçar dos temes claus del cinema postmodern europeu com són la reflexió d’un territori i el treball revisitat sobre els gèneres. També permetrà connectar amb la pròxima sessió, un film del finlandès Aki Kaurismaki, ja que, des d’una posada en escena i una manera de crear imatges totalment diferents, també es preocupa pels problemes socials actuals i realitza un treball sobre el gènere de l’slapstick i el cinema de Bresson magistral.

Recordeu que aquest divendres 20 d’abril projectàrem al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona)   la pel·lícula “El tiempo del lobo” de Michael Haneke a les 21:00.

Preu: 1 Euro per a socis. 3 per fer-te’n.

EL ELEMENTO DEL CRIMEN, Lars Von Trier.Dijous, 15 de març.

“El Elemento del Crimen”és la pel·lícula perfecta per donar inici al cicle de cinema. Per una banda, perquè Lars Von Trier és un dels màxims exponents del cinema postmodern europeu i, també, perquè aquest film evidencia tres branques o temàtiques que treballaran certs directors.

Trier és un dels directors més emblemàtics dels últims 20 anys i abraça l’època de la postmodernitat. Autor prolífic i de sobres conegut, inaugurà la seua filmografia amb “El Elemento del Crimen” que és una mena de film”pastiche” o “collage” ja que recull molts elements de la modernitat.

Un dels trets més interessants del films es comprovar les temàtiques que ens permet explorar. Primer de tot, hi ha una característica de vital importància; la revisió del gènere negre. Trier és conscient que hi ha una història del cinema, és un director que coneix el gènere que treballa i el treballa per mostrar coses noves. Aquest fet és de vital importància per entendre la postmodernitat; els directors roden films amb consciència cinèfila. És a dir, saben que han de dialogar amb imatges de moviments anteriors, de directors... Noms com Kaurismaki amb el seu joc entre l’slapstick i el cinema bressonià, Alex de la Iglesias en la continua revisitació de certs gèneres o el propi Lars Von Trier amb títols com “Bailar en la oscuridad” on realitza un treball magnífic sobre el musical. Tots ells són clars exemples d’una línia que traça el cinema postmodern, són clars exponents de la revisió dels gèneres.

Així, “El Elemento del Crimen” treballa el cine negre d’una forma que es pot intuir com a percussora d’un gènere triomfal als 80 i 90: el thriller psicològic. Hipnosi, intentar estar a la ment de l’assassí, reflexió constants sobre els motius que porten algú a matar... són trets que es veuran en films posteriors.

A més, Trier flirteja també amb el gènere del fantàstic retratant una Europadantesca, repleta d’ànimes que pareixen tretes d’un malson post nuclear. Aquest element obre la porta a una branca que treballaran importants directors com Haneke o Angelopoulos; els dos reflexionen constantment sobre què és un territori, què són les fronteres, què queda d’un territori després d’una guerra...

Per últim en aquest film s’intueix l’herència dels cineastes nòrdics; cineastes espirituals com Dreyer, Bergman o Tarkovski que treballen temes com la redempció, el sacrifici, la fe... Malgrat no ser tant evident com en films posteriors (“Anticristo” dedicada a Tarkovski, el sacrifici el contemplem a “Dogville”, “Bailar en la oscuridad”, “Rompiendo las olas”.) hi ha una certa aproximació a un pensament reflexiu; el protagonista del film està obsessionat amb el llibre “El Elemento del Crimen” per a trobar l’assassí que busca. Té una fe cega en ixellibre; d’alguna manera apareix el tema de la fe. La fe amb la influència dels citats directors anteriors, sumat a temes com la mort, la redempció... seran un dels principals motors de treball per a cineastes com Sokurov o Kieslowski.

D’aquesta manera, “El Elemento del Crimen” serveix com a presentació del cinefòrum ja que mostra tres grans branques que seguiran directors importants i que passaran pel local de Portal Nou, intentant establir un discurs sobre el cinema postmodern europeu.

Recordeu que aquest dijous 15 de març passàrem al local de Portal Nou (C/Portal nou, número 30. Barcelona) a les 20:00 començarà el cinefòrum amb la presentació i la projecció de la pel·lícula “El elemento del crimen”.

Què és el cinema postmodern europeu?

Sempre s’ha buscat catalogar el cinema en diferents moviments; impressionisme alemany, classicisme, modernitat, etc. Però que passa amb el cinema postmodern? Què  hi ha després de tanta “revolta” al cinema? Free cinema, Nouvelle vague, tots els Dreyer, Bergman i companyia... que hi ha darrere d’aquests grans moviments i directors?

Hi ha un període de temps poc estudiat, on han sortit nombrosos directors sense poder establir-los en moviments o mateixos estils. Heterogènia pura, cineastes que trien i destrien del cinema que s’ha fet anteriorment per construir les seus pròpies imatges.

El cinefòrum ofereix un seguit de films amb la intenció de construir un discurs al voltant del cinema postmodern, cercant l’herència d’altres moviments i directors, les transgressions i les noves preocupacions. Així, els directors i els films s’escolliran per ser representatius d’una “branca” o “temàtica” que serà treballada al cinema europeu postmodern. Des de l’herència dels cineastes nòrdics espirituals fins la preocupació pels problemes més habituals en la vida actual, passant per la reflexió sobre que és un territori i de quina forma estàs lliga a ell, entre d’altres “branques”. Cineastes com Kaurismaki, Angelopoulos, Trier o Haneke seran els escollits per mostrar les preocupacions del cinema dels anys 1980 als 2000 aproximadament.

Recordem que el dijous 15 de març a les 20:00 es projectarà “El elemento del crimen” del director danès Lars Von Trier. Pròximament posarem més informació sobre aquest film. Recordeu els assistents que allò més interessant és converses i intercanviar opinions un cop acabada la pel·lícula.